A continuació podeu llegir els microrelats guanyadors del concurs del 2025: Cendres de Pau Brunet, Paga la casa de Xavier Valls, i Riu avall d’Esther Miralles.

3r premi, Cendres de Pau Brunet (pseudònim: Capricorn)

-I què faig, obro el pot i les llenço a l’aire i ja està?

La noia aguantava l’urna amb les mans. Fort i amb nervis. En aquella balconada, a tocar de la presa de Sallente i amb vistes a les cases de Capdella, feia vent i tenia por que li caigués tot muntanya avall. Al seu costat, la mare, li donava pressa.

-Sí, i afanya’t, que encara ens veurà algú.

Es feia tard, el sol començava a amagar-se i el camí per arribar fins al cor de la Vall Fosca havia estat llarg.

-Era el que sempre havia demanat, oi? Tornar als seus orígens.

-Sí, suposo. Fa molts anys que no parlava amb el teu pare. Marxar a Barcelona va ser la pitjor decisió que podíem haver pres.

Unes ulleres de sol impedien saber si als ulls de la dona hi havia llàgrimes.

-Te l’estimaves?

-Ja ho saps. Ell era com el Flamisell: enèrgic, però amb canvis d’humor bruscs.

La noia es va quedar uns segons en silenci. Mirava l’urna, senzilla, d’acer, sense gravats.

-Creus que ens haurà deixat les dues parcel·les d’Envall i la casa de la Pobleta de Bellveí?

La mare va posar una mà a l’espatlla de la noia, una mà que, tot i l’aire, era calenta:

-Esperem que sí, era el que t’havia promès i és el que sempre has volgut. Si no, t’hauràs embrutat les mans de sang i cendres per res.

2n premi, Paga la casa, de Xavier Valls de Pau Brunet (pseudònim: Margarida de Montferrat)

Sense que ningú sabés ben bé com, van començar a ser habituals les lectures en veu alta d’aquell foraster desconegut. Els clients de l’hotel de la Central de Capdella seguien bevent, però paraven orella. D’entre la parròquia, masculina plural, que s’hi esbargia després de la jornada, ningú sabia gaire de lletra. Quan el foraster duia una estona llegint, deixava el got de vi sobre el marbre blanc del bar i, amb un discret “paga la casa”, el cambrer l’hi reomplia. S’escurava el coll i continuava.

Les històries que aquell home contava complaïen prou els parroquians, així que cada vegada en venien més. La perícia lectora del foraster generava una admiració mesurada i les seves narracions un entreteniment creixent. Però el que realment encenia una enveja incontenible era allò tan extraordinari del “paga la casa”.

Així, setmanes més tard, un dels parroquians va aparèixer subjectant un llibre amb les seves mans endurides. El foraster li va fer lloc i, després de les befes previsibles, el van deixar llegir. Se’n va sortir millor de l’esperat. A les deu línies, llegides amb esforç, es va empassar l’aiguardent d’un glop, va deixar el got al marbre i va llançar una mirada interrogant a la barra. Li’n van posar un altre. A l’hora de tancar, el nou literat sortia de tort amb quatre gots a l’estómac.

Després d’ell, en van venir d’altres, tots amb tanta set de lectura com d’aiguardent. Entre aquests, hi havia el carter local, també parroquià del bar. El dia que el foraster va rebre una carta de Barcelona no se’n va poder estar: se la va endur a casa, la va obrir d’amagat amb vapor d’aigua i va satisfer la curiositat. Era una carta de pagament. L’encapçalament deia: “Concepte: Campanya d’alfabetització d’adults. Sector Pirineu Occidental. Mancomunitat de Catalunya”.

1r premi, Riu avall, d’Esther Miralles (pseudònim: Timó)

Que no, collons! Que la padrina no volia que poséssim l’urna al caixó del padrí. Ella volia escampar-se pel mar. Els hi he dit, però a tu t’han fet cas? A mi tampoc. Per això he fet el canviasso, en un moment de “deixeu-me sola”. És clar, filla, tranquil·la, m’ha dit la mare, condescendent. Les cendres de l’estufa de llenya al lloc de les de l’Enriqueta, i les seves, a la meva motxilla. Menys la mica que se m’ha escampat per terra, dels nervis. Em sap greu, padrina.

Al cementiri, jo encara portava les cendres a sobre, així que he pensat que comptava com si hi fos i no he sentit remordiments quan els altres s’eixugaven les llàgrimes mentre l’agutzil segellava la làpida amb la paleta. Zas, zas, el ciment, zas, zas, llest. En acabat, he anat cap al barranc de les Espones, a la Palanca de Mont-ros i, amb cura, he abocat les cendres a l’aigua. El corrent se les ha endut, com un banc de peixos que s’arremolina, s’estira i s’arronsa. Les he perdut de vista, però les imagino Flamisell avall, barrejant-se alegrement amb d’altres milers de  partícules que abans eren coses anomenades amb paraules imponents, com ara pic, cim, serralada. Sonaven eternes, immutables, i ara són diminutes. O sonaven a promesa, penso en pol·len, llavor. I a vida, també a vida: ales, pell, ossos… I ara, totes juntes i lleugeres, aigües avall, nodriran les ribes d’aquesta vall. Unes potser seran xop, freixe, avellaner; d’altres assoliran l’horitzó ampli i lluminós de la plana, qui sap si esdevindran fruita dolça. I, finalment, un grapat seran gronxades plàcidament, entre meandres, fins que milers d’ales batent sobre l’aigua, blanques, roses, negres, els donaran la benvinguda a aquell cel a l’inrevés que és el mar. Bon viatge, padrina.